COM PASSAR EL PONT FENT QUELCOM CREATIU
Bé companys lectors, demà comença per a molts un llarg pont i dins de la meva secció vull mostrar-vos un video que vaig rebre fara cosa d’una setmana. És una feina molt gran fer-lo, ja que tot passa en el mateix pla, i són quatre minuts on tot esta lligat quasi perfecte. És d’un grup d’estudiants canadencs i la cançó és de Black Eyed Peas. Espero que us agradi i us animeu a fer quelcom semblant si no teniu res a fer durant aquests dies de festa.
Els temps que corren deixen sense espais d’acció, ni llocs on poder guanyar-se la vida. El carrer, les places o les andanes i passadisos del metro són un exemple de cap a on es dirigeix l’economía. Qualsevol excusa s’ha convertit en el mitjà necessari per sobreviure. Tots, però sobretot els joves i els més grans, es poden veure obligats a fer-ho.
Un exemple d’això pot ser el pobre senyor que sobrepassa la cinquantena que per sortir massa car a la multinacional on treballava, el van fer fora. Al ser tan gran als ulls de les empreses no troba feina i desesperadament toca la guitarra al carrer, davant d’una botiga tancada per la falta de clients, a la recerca d’una petita donació de qualsevol ciutadà anònim, sense adonar-se’n que al barri on possiblement viu, poca gent es pot permetre deixar-hi un valuós euro. O alimentar el músic del carrer o quedar-se sense el pa d’aquell dia, sospesen els vianants que l’observen detingudament.
Un altre cas és el d’aquell noi que et trobes al metro cada dia, tocant acords inimaginables davant de la multitud estressada que corre cap a la feina. Lògicament ningú li fa cas. Aquest noi va venir del nord a estudiar, al principi tot li va anar bé, però en sis mesos la seva vida va fer un tomb inesperat i la beca només li permetia pagar-se la carrera. Viu en una casa okupa i subsisteix com pot del que aconsegueix en el metro o li donen a les botigues. Immers en el seu món de notes, evoca tota la seva melanconia pels passadissos del suburbà; però s’ha de guanyar almenys tres euros per poder menjar alguna cosa calenta i per això es veu obligat a tocar cançons conegudes, massa senzilles pel seu gust, per tal de fer recordar als passatgers moments lligats a aquells acords.
Almenys ells tenen la sort de poder guanyar, per molt mísera que sigui, alguna moneda. D’altres s’han de conformar en viure dins del cotxe o tornar cap al seu país.
Estimats nouvinguts, aquest post te més de vuit mesos i no crec que sigui tan trascendent com per haver pasat de tenir 10 visites a ser un dels mes vistos del blog. La essència d’aquest blog ve donada pel dia a dia, cosa que fa que els meus lectors apreciin quan hi ha un tema per discutir i quan és un post amb la ironia pel mig. Fent gala de la meva ignorància, diré que més igual el que escriviu a partir d’ara, no penso respondre perque perdo un temps necessari per a seguir reflexionant amb coses molt mes importants i mes interessants per als meus lectors habituals.
_______________________________________________
Ja arriba el Nadal! Aquella festa plena d’hipocresia decadent on tothom sembla amagar-se rere una façana de realitat feliç, quan durant la resta de l’any no saben ni esbossar un somiure…. no, no penso escriure sobre el que molta gent pensa, que per aixó tenim un cervell. Aprofito la bona entesa d’aquests dies per fer escriure tot el que ara mateix em passi pel cap sobre tot allò que odio, i fer contenta a la Humanista Curiosa (que esta a Valencia i no ho podra llegir fins que torni…).
Odio:
…
Si que odio, com tot ser humà. Segur que tinc més coses del dia a dia, però escoltant la Troba Kung-Fu es fa difícil pensar negativament.
Esperar el tren quan fa fred
Fa uns quants ja, i gracies al meu germa, va caure a les meves mans un CD de Catch22. Aquest grup em va introduir en un nou mon musical desconegut per a moltes persones: L’Skacore. Aquest tipus de musica sorgit als anys 90 a EUA, barreja el punk-rock i el hardcore melodic america amb els vents i alguns arranjaments de l’Ska. Explicada la “teoria” passem a presentar alguns grups:
(Hard to impress)
Catch 22, un grup de Nova Jersey que va iniciar, en certa mesura, aquest estil. Amb el pas dels anys van variar la seva contundencia fins a fer un rock mesclat amb ska. Com sempre en el mon de la musica, si vols viure d’ella has de fer quelcom que vengui.
(that will be the day)
Streetlight Manifesto, un grup de Nova Jersey que va sorgir d’una part dels integrants de Catch 22 per continuar amb el projecte que havien iniciat en aquell grup. Streetlight es un grup amb uns musics prou bons com per fer canvis a mitja canço bastant increibles o jugar amb silencis en contratemps. No porten gaires anys en escena, per tant encara queda molt per veure.
(Human Piñata)
Per acabar parlarem de Voodoo Glow Skulls, un grup californià que te un estil molt diferent al dels altres dos grups, es podria dir que aquest grup fa una barreja mes clara i no es desvia tant cap a l’ska. Les seves cançons tenen un so mes proper a grups de hardcore com Pennywise o Propagandhi amb la inclusio dels vents per donar-li encara més força. Una part dels membres de la banda són d’origen mexica, cosa que els ha portat a fer cançons en espanyol.
En aquest post no m’he fixat en les lletres de les cançons, de que parlen ni si els grups son liberals, conservadors o peixos que floten sobre núvols de color rosa… despres d’una adolescencia fortament polititzada musicalment, ara tan sols aprecio allo que m’agrada pel que fa al so, lluny d’apreciar les lletres. Igual que hi ha grups de punk antisistema bons, segur que de feixistes en pot haver algun, la música que fas no es mes bona segons els teus ideals.
El 1990 va neixer al bergueda un grup de musica punk i rock catala que em va marcar part de la preadolescencia i adolscencia…. es deia Brams.
Aquesta gent tenia lletres de caire independentista, cosa que ara no comparteixo, i d’altres més critiques o a favor de la festa, que encara segueixo compartint. Era un grup, com tots, que va començar amb uns ritmes i unes lletres bastant radicals, pero que amb el pas del temps i amb les ansies de vendre més i poder viure de la musica, van anant perdent. Els seus ultims discos fan pena i potser per aixo es van separar.
No es pot viure de la musica si no et vens a les discografiques majoritaries? La cultura musical del pais ha d’estar sempre en mans d’aquesta gent i de la SGAE?
be, per il·lustrar aquest petit post volia posar una video, pero tots els que sortien eren de caire nyonyo-indepe… poso la lletra per si algu li interessa:
Goigs a Sant Hilari
Re
Reunits per inèrcia, junts per vocació,
ens plantegem el repte de l´alcoholització,
Sol La Re
tots torrats és la nostra preocupació.
Com cada divendres cal sortir de nit
i agafar una merda fins dilluns al matí
i llavors ens plantejarem seguir.
Sol La
I NO EN VOLEM PAS CAP
Re
QUE NO VAGI BORRATXO
I NO EN VOLEM PAS CAP
QUE VAGI SERÉ
Som uns grans alcohòlics, ho reconeixem,
no ens fa cap vergonya i ens en vanagloriem,
perquè creiem, ja que és un bon plantejament.
Proposo l´alcoholèmia, total i col•lectiva
serà la merda pòstuma i la definitiva
i amb sentit de papa reivindicativa.
Que Sant Heribert beneeixi aquest concert,
que Santa Modesta beneeixi aquesta festa,
que Sant Guillem beneeixi tot el vi que beurem.
Que Sant Agapit ens porti fins el llit,
que Santa Ciriaca ens consoli la ressaca,
tingueu pietat de mi, aquesta nit vaig torrat.
Re Sol
SANT HILARI, SANT HILARI,
La Re
FILL DE PUTA QUI NO SE L´ACABI.
Esperant el gran dia amb anhel, la gran batalla… demano disculpes pel nivell pero els examens son primordials.
