L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

I Sis. (Primera Part)

Primera part d’un relat que vaig presentar a un concurs i que malaudarament no ha sigut seleccionat.

Una llàgrima acariciava la seva galta mentre tancava els ulls ben fort per tal de no veure el que escoltava, unes passes que marxaven per sempre més entre la remor dels cotxes i el pols de la ciutat, el que olorava, la soledat de nou barrejada amb orins de gat i la humitat marítima que et glaça tot el cos. Dins seu es repetia una vegada rere l’altra el desig de ser cec per tal de no deixar-se endur per enèsim cop per la imatge. Lentament va obrir els seus ulls per descobrir que els desitjos gairebé mai es compleixen. Per alguna cosa se’ls diuen desitjos, va murmurar amb un trist somriure desencantat.

Arrossegant el seu desànim dubtava cap a on anar, sobre què fer. Embriagar-se? Tornar al seu pis? Trucar a algun amic? Marxar ben lluny?

Mentrestant el Sol començava a alçar-se il·luminant les parets dels edificis degradats del seu barri. Ell va alçar la mirada del terra, va aturar-se bocabadat copsant aquella imatge com mai ho havia fet abans. La bellesa sorgia d’aquella imatge on l’horrible marró de les façanes era banyat per la força de la llum matinal, aportant al carrer el record d’un passat gloriós i, alhora remot, d’aquella època plena de dignitat. Ara sols hi ha decadència, va pensar tot iniciant de nou les seves cavil·lacions sense pausa. Turmentat, passejava.

De vorera a vorera notava la duresa del terra als seus peus, com si la sola fos fina com un bri d’herba. Deambulava lliurement, deixant que el seu cos marqués la seva destinació per fer callar les preguntes que el tenien ja martiritzat. De sobte, s’aturà. Un portal mig obert, crits, cops, soroll de vidres que es trenquen. Silenci. La seva respiració es disparà denotant un cert nerviosisme. El temor pel que pot haver passat el fa sentir viu per un segon. Compta fins a sis.

Un suau filet de Sol es colava per la persiana, una calor agradable la convidava a llevar-se del llit i al mateix temps a quedar-s’hi una estoneta més. El tren de les deu va fer trontollar lleugerament el seu petit pis, era l’hora. Un cop aixecada feia el seu exercici mental del matí: intentar recordar els somnis sense gaire sort, l’exercici visual del matí: observar l’habitació per reproduir els moviments que va fer abans d’anar a dormir… cerveses damunt de l’escriptori, el telèfon mòbil tirat per terra, llençols escampats entre la roba i l’ordinador encès. Ahir deuria ser una gran nit malgrat anar a dormir per enèsima vegada sola, va pensar. Va esbossar un somriure i es va dirigir cap al lavabo. Amb la tranquil·litat que la solia descriure va preparar-se un cafè, va fer el llit i va mirar el correu electrònic tot fent-se una cigarreta. Ja estava preparada per afrontar un nou dia.

Guitarra en mà, va sortir de casa cap a la feina a pas ferm. Tot recorrent el camí diari quasi sense pensar-hi, observava animada les persones, contenta de veure la gent anònima passejant, xerrant asseguda al banc del parc o comprant el pa. Les olors de la fleca es barrejaven amb els de la floristeria donant a la rutina un toc embriagador que li feia apreciar encara més el lloc on viu i la seva vida en general. Ja estava davant del bloc on donava les classes, gairebé sense adonar-se’n ja havia arribat.

Hores més tard descendia per les escales tota cofoia, ja que li havien fet un regal encara per desembolicar. Saltava els esglaons d’un en un, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinc en cinc… Una porta s’obrí a l’entresòl provocant-li un moviment brusc que juntament amb la velocitat del descens, la guitarra i el regal, va fer que es desequilibrés. Cops, crits i un gerro de vidre que es trenca al colpejar contra el terra del replà.

La societat de l’apatia parla

La situació passa en un bar bastant concorregut d’una zona comercial de qualsevol ciutat dormitori de la perifèria barcelonina. Les persones entren i surten sense parar, les converses es multipliquen a l’interior, però en aparença cap sembla ser interessant, alguns riuen de les anècdotes del fantasma del grup, altres es miren encantats d’haver-se conegut, una parella es discuteix el màxim de dissimulat possible. El cambrer mira des de darrere la barra, intentant captar alguna cosa de la qual poder aprendre, discutir o almenys reflexionar.

De sobte escolta quelcom al fons de la sala, com un xiuxiueig de desencant amb tot, de pessimisme, de poques ganes de viure…

- Què faig amb la meva vida? Què puc fer per estar contenta?

El cambrer segueix cercant, però encara no troba d’on prové tal desesperació.

- Tranquil·la dona, ja veuràs com segur que hi ha alguna cosa que t’interessa, que et porta a crear-te una satisfacció. No tens cap projecte pel futur?

- Projectes? Per què? Si segur que seguiria igual… no te n’adones? Tot sembla estar fet, res es pot canviar…

És la parella que discutia? No, no ho sembla pas. Necessito animar a aquesta noia, però primer l’haig de trobar.

- Com que no? A veure exposa això.

- Com explicar-ho… mira Joan, és ben senzill, tot segueix igual per què l’únic progrés és el de la tecnologia. Què està fent la ciència? Treballar a càrrec del capitalisme, i el capitalisme l’únic que vol és consagrar-se en el poder. No hi ha manera d’intentar ser creatiu per què qualsevol cosa que pensi i vulgui dur a terme ja està feta.

- Vist així sembla lògic, però saps perfectament que t’estàs autoenganyant, Carla. La creativitat és del tot factible i tot el que tens és una sensació passatgera. Després de beure una mica ja veuràs com ho veus tot d’un altre color. A més aquest discurs sobre la ciència saps que és un pèl típic. La ciència treballa pel progrés i…

- I què és el progrés en la nostra societat si no allò que dóna beneficis?

El cambrer ja ha trobat a la parella, però ara es veu incapaç de poder animar-la. Té raó, pensa, què més es pot fer si no és sobreviure?, pregunta a la Carla.

- Veus Joan! Ell si que m’entén… tan els meus projectes com els teus són sempre a curta durada, què pretens fer? Una revolució?- diu entre rialles.- Au! Vés a pagar que almenys ja m’has fet riure…

Mentre en Joan i la Carla marxen del bar arriba un grup de joves bastant embriagats que demanen una ronda de cerveses. Sota la mirada del cambrer semblen nois tranquils amb ganes de continuar la xerrera amb l’alcohol com a mitjà que els permeti discutir amb aparent profunditat.

- Heu sentit el que deia el noi que tot just ara sortia per la porta?

- No… estava mirant la tia del costat.

- Si, quin cos eh!!

- Jo si que ho he sentit, Ramón, deia no sé què d’una revolució

- Revolució?? Jajaja!

- No sé que et fa tanta gràcia Josep.

- Res, que em sembla mentida que encara hi hagi gent que pensi en intentar canviar les coses… però si estem la mar de bé. Oi que si Biel!

- I tant! Quina mania en creure que les coses no funcionen.

- A veure nois, vosaltres no esteu a punt de quedar-vos al carrer?

- Si Aleix, però què hi farem, és el que toca per la crisi, però ja veuràs com d’aquí poc tot canvia. M’ho ha dit el meu sindicalista.

- A més, mentre jo pugui seguir fent la meva cervesa i ningú em molesti.

- Vist així.

- No nois! No pot ser que sigueu incapaços de moure la vostra vista més enllà!

- Va, Ramón! Si està ben clar! Si jo consumeixo, aquest bar seguirà treien beneficis, amb aquests beneficis l’amo comprarà objectes, i un d’aquest objectes que compri potser és la canonada d’estany amb doble tancament i hornament de papallones liles  que es fabrica on treballem. I així ens quedem amb feina segur. El consum ens aporta beneficis. La revolució, el canvi, només ens pot perjudicar.

- El Josep té raó… va fem una altra ronda de cerveses!

- Vist així… Veu veure el partit de la selecció?

- Oh si! Quin gol va fer en…

I d’aquesta manera tan contundent finalitza una conversa interessant. La parella que discutia feia estona sembla haver-se reconciliat i es disposen a pagar, demanen el compte. Quan els arriba, l’home es sorprèn.

- Un euro i mig pel cafè? Però quin robatori!

- Tranquil Pau, és només un cafè… tampoc n’hi ha per tant!

- Tu saps el que costa fer-lo? Tu saps els beneficis que es treuen per cada un?

- No, ni m’interessa.

- Un cafè és tres quartes parts aigua i una quarta cafè. Així doncs al bar els costa un 15 cèntims cada tassa, això si tirem molt cap a dalt. Per tant en aquest bar es treuen un euro trenta-cinc cèntims de benefici net. Si ho multipliques per una mitjana de dues-centes tasses, en total cada dia s’embutxaquen uns 270 euros nets,  a la setmana 1890 euros i al mes 7560. Colla de lladres!

- I què faràs? Manifestar-te? Si no serveix per a res! Va, paga ja, pesat!

- Com sempre… a pagar, com si ho ignorés… doncs no vindré més a aquí! A partir d’ara els cafès me’ls faré a casa.

- Ja vindré amb algú altre. Ets un avorrit!

- No hi tornis Joana, no hi tornis…

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

Fragmentos

Tras pasar las puertas de la justícia,

la que esta perdida en mares de de leyes que no encuentran el bien,

iba andando acompañado por las musas del arte,

la inspiración y la imaginación.

_________________________

De golpe,

una encrucijada y una diosa en medio,

somriente.

_________________________

Tiempo atrás ya guié al pensador hacia el camino de la verdad y del Ser.

Mas hoy toca otra elección,

hoy toca dejar la metafísica para más adelante.

Has llegado aquí dudando de la vida y en un momento dado, toca decidir.

No te diré <<escoge estes sendero>>

porque la vida es conocer,

vayas por donde vayas.

_________________________

¿La razón o la locura?

Hasta ahora has andado en un punto medio, pero toca decidir

y por eso has llegado ante mi.

_________________________

Ningún camino es defintivo, todo gira,

se une y se separa, sin cesar.

_________________________

Vivir i conocer es lo mismo, aunque te decidas por la locura.

_________________________

La razón te enseñará el bien universal,

pero seras desgraciado

al entender que nadie te entendera.

_________________________

La locura te llevará hacia lugares imprevistos,

llenos de movimiento de colores desconocidos,

la creación sera tu compañera,

aunque es posible que nadie te entienda.

_________________________

Sea cual sea tu elección, seras incomprendido.

Te toca escoger…

(El dia que wordpress faci un format que permeti escriure poesia tot quedara millor, mentrestant un fa el que pot i la seva paciencia li permet.)

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.

(relat paranoic en 4 capitols)

MALALTS

CAPITOL 1:  Qui és la Joana?

Els dies continuaren a l’hospital on havia succeït l’encontre entre el Zeni i la Raya. Aquella no era la única història que havia passat dins d’aquell edifici. Cada dia es transformava en un llibre ple de relats, on cada un del centenar llarg de pacients tenia una vida que explicar, una vida que en alguns s’acabaria en breus instants. Les habitacions, amb aquell perfum característic que desprenen, una barreja entre malaltia, desesperació, alegria, netedat, soledat, nits de vetlla a l’espera d’una important operació, plors per la pèrdua del ser estimat, silencis de compassió i rialles de nens que no arribaran a la pubertat, esperaven amb ansietat un nou inquilí que els donés una mica de sentit a la seva existència. La sala d’espera sempre bullia de moviment, allà els nervis eren quasi palpables; depenen del pis on es trobés aquest espai, era un nerviosisme positiu o negatiu. Les cares entrecreuades de mirades al terra era la millor descripció dels ascensors i escales, potser és el lloc on menys es té ganes de xerrar amb un desconegut o potser no… depenent del grau de soledat del malalt. Pel pati exterior corria l’aire, essent el lloc més lliure del recinte, on metges i familiars fumen tot passejant, seguint els passos de la Raya i en Zeni al marxar agafats de la mà. Un petit oasi enmig de la gran ciutat, sols sortir dels murs el soroll dels cotxes i el seu fum retornen al tedi de lo quotidià a aquells que durant uns mesos s’estaven curant envoltats de tranquil•litat.

Mentre estirada, sense poder moure’s ni parlar ni mirar, vegetal durant anys, la Joana esperava la seva fi. Ella, gràcies a una màquina viu, però ningú la visita, ningú li envia flors, ningú s’interessa per com està. De fet és una desconeguda. Era la malalta 1015-0114-01. Però farts d’anomenar-la amb un nombre i per fer del tracte amb la seva pacient més humà, els metges van decidir posar-li un nom, Joana. Es diu que va arribar l’any 2000, pel que expliquen les llegendes de l’hospital va arribar la nit de cap d’any amb una sobredosi de substàncies psicoactives que li van fregir el cervell. Uns pensen que va provar de suïcidar-se davant l’entrada del nou mil•leni induïda per una secta, d’altres que va ser el final d’una nit plena d’excessos amb alcohol, cocaïna i èxtasis. Fos el que fos, la Joana segueix allà, estirada, ocupant una habitació a l’espera de que algú la visiti o li doni el final d’una vida inútil sense cap mena de futur a la vista. Per les parets ressona la felicitat que prové de l’habitació de sota la Joana, allà el caliu es contraposa a la fredor del cos de la noia.

Una operació a vida o mort, un final llarg o curt per al senyor Antonio, que durant anys ha treballat molt dur per tirar endavant la seva família des de que va arribar d’Andalusia als anys seixanta. Per desgràcia tindrà temps per veure créixer els seus néts i fer de cangur dia rere dia, ja que els seus fills l’utilitzaran com a tal. Ara somriu, content de que tot hagi sortit bé, però alhora pensa en el que pot passar en el futur. Crits, plors, discussions… retornar a aquella època en que ell es feia càrrec de la educació dels seus tres fills que ara el miren somrients i l’abracen sense parar, com si aquell incident els hagués fet veure com era d’important el seu pare i com l’haguessin trobat a faltar. La joia de la família de l’Antonio s’expandeix cada cop més per l’hospital, alterant la tranquil•litat en la que intenten mantenir als pacients de la planta de psiquiatria.

- Si us plau mantingueu el silenci, que alguns pacients s’estan posant tensos.- Digué un dels metges

- Només em falten 39 caràcters!! 39!!- cridava l’Aitana pel passadís mentre uns metges la perseguien desesperats.

autoreflexió al tren

Potser sóc un immoral i això em porta a pensar coses les quals molta gent està en contra, o més aviat no els agrada com les duc a terme. Que hi farem! Tot i això dir que aquest fet no està gaire demostrat, la hipocresia social que molts abracen paradoxalment criticant-la és imprevisible, cosa que fa que mai sàpigues si el que et diuen és cert o no… jo sóc dels que es mou cap al no.  Això porta a la gent del meu voltant a no només no voler compendre les meves accions per por al rebuig i la pressió per part dels altres, si no a valorar-me com a hom intolerant, radical i que és incapaç de conviure amb ningú. Aquí diré que potser és millor que pensin així, segur que quan marxi cansat de tantes tonteries no em trobaran a faltar.

Escau la possibilitat de tot això. Però aleshores dubto de la meva existència, i no en un sentit pessimista (ni tan sols nihilista!), més aviat és en sentit dels altres… Mereixo viure si l’únic que valoro del meu entorn no pot estar amb mi? És absurd pensar unes coses, actuar d’unes maneres si el teu cercle d’amistats no vol patir per les possibles conseqüencies d’allò que faig. Estic boig. Odio gran part de la humanitat. No soporto els nens consentits. Em miro al mirall i no em puc reconèixer, sóc incapaç de descriure’m. Penso molt i res en concret, i quan per les meves paraules sorgeix quelcom que fa pensar, el meu entorn es desmorona entre crits de ‘Blasfemia!’ i plors de desperació i soledat social… això és increiblement divertit. Per molt penós que sembli em fa riure i pensar que no està tot perdut en aquesta vida… ai la vida…

La mort em segueix, sento el seu alè al clatell, però m’és igual perquè el temps sóc jo. Tot i això, sento que la mort està propera, se li diu intuïció a això? M’imagino que de sobte, quan estigui al tren m’arribarà un final just per a aquelles que m’odien, un final ple de violència on cop rere cop la meva cara es deformarà i acabarà penetrant al brut terra del vagò per no sortir-hi mai més.

Que vingui!

El Març s’acaba!

Aquest ha sigut un dels mesos més durs des de feia temps. Treball, un germà i un pare a l’atur impedint-me entrar a internet, concerts, Bolonia, vagues, teatre… molta feina i poc temps per dedicar-lo a allò que m’agrada: Desfogar la imaginacio en aquest bloc.

Aprofitem que estic en una hora morta a de classe per fer-ho!

Cansada del ritme de vida constant d’estrés,

incoherent,

de viure angoixada envoltada de gent,

dorment,

de les mirades a terra, de les parets,

de la por a caminar sola, de nit,

pel carrer,

La música era la seva via, l’únic

escapament,

de la presó ciutadana que l’omplía,

de laments,

sexe desenfrenat, lluites contra el passat,

ella volia marxar, volia respirar,

notes de llibertat, horaris sense precisar,

allà havia arribat, a Perles havia anat.

Embriagada pel paisatge comença a pensar,

que no vol tornar, que no vol tornar.

Un crit al buit l’allibera de la ciutat,

on no vol tornar, no vol tornar.

Corre pel bosc, la nit arriba per moments. Els arbres anhelen l’arribada de la primavera, que ja es fa esperar. La pluja, l’hivern, ha deixat la pedra destrossada, mort de pols, rocs que es trenquen quan els trepitjes. I les estrelles comencen a sortir.  A la llunyania, un far, un punt per no perdre’s. Sols ha de correr recte avall, seguint les llums del poble on mai arribarà.

Músics al carrer

Els temps que corren deixen sense espais d’acció, ni llocs on poder guanyar-se la vida. El carrer, les places o les andanes i passadisos del metro són un exemple de cap a on es dirigeix l’economía. Qualsevol excusa s’ha convertit en el mitjà necessari per sobreviure. Tots, però sobretot els joves i els més grans, es poden veure obligats a fer-ho.

Un exemple d’això pot ser el pobre senyor que sobrepassa la cinquantena que per sortir massa car a la multinacional on treballava, el van fer fora. Al ser tan gran als ulls de les empreses no troba feina i desesperadament toca la guitarra al carrer, davant d’una botiga tancada per la falta de clients, a la recerca d’una petita donació de qualsevol ciutadà anònim, sense adonar-se’n que al barri on possiblement viu, poca gent es pot permetre deixar-hi un valuós euro. O alimentar el músic del carrer o quedar-se sense el pa d’aquell dia, sospesen els vianants que l’observen detingudament.

Un altre cas és el d’aquell noi que et trobes al metro cada dia, tocant acords inimaginables davant de la multitud estressada que corre cap a la feina. Lògicament ningú li fa cas. Aquest noi va venir del nord a estudiar, al principi tot li va anar bé, però en sis mesos la seva vida va fer un tomb inesperat i la beca només li permetia pagar-se la carrera. Viu en una casa okupa i subsisteix com pot del que aconsegueix en el metro o li donen a les botigues. Immers en el seu món de notes, evoca tota la seva melanconia pels passadissos del suburbà; però s’ha de guanyar almenys tres euros per poder menjar alguna cosa calenta i per això es veu obligat a tocar cançons conegudes, massa senzilles pel seu gust, per tal de fer recordar als passatgers moments lligats a aquells acords. 

Almenys ells tenen la sort de poder guanyar, per molt mísera que sigui, alguna moneda. D’altres s’han de conformar en viure dins del cotxe o tornar cap al seu país.