La cultura és el camí?

Sembla ser que la societat està cada cop més apàtica, de fet se la podria anomenar així la nostra generació. Una vegada rere altra ens repeteixen que el camí necessari per a acabar amb el que critiquem, és el de la cultura… però és cert això? A quina cultura es refereix?

La majoria dels membres la generació apàtica té cultura, ja sigui musical, televisiva, cinèfila, artística… aleshores el problema no és la incultura com anys enrere, sinó la falsa creença que no hi ha absolutament res a fer. Uns esperen pacients a que el sistema per si sol faci fallida, altres ja donen per fet que no passarà res i que preocupar-se per això és crear-se malestar en si mateix.

Ja ho vaig dir en un post, l’hedonisme individualista esta matant qualsevol espurna de canvi. Mentre aquesta generació es pugui embriagar cada divendres i cada dissabte, mentre pugui practicar sexe dia rere dia, no es preocuparà per la resta dels seus companys. Jo puc fer-ho, doncs no passa res.

No sé… no em veig capaç d’afirmar que la cultura actual, que majoritàriament entra dins del sistema i no surt, que és engolida per allò que prova d’increpar, no sigui un punt necessari per la meva croada cap al canvi. Però no sembla haver-hi una alternativa possible a vendre’s.

<Encara que no siguis comerciant, tard o d’hora acabaràs venent alguna cosa> Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet. Aquesta afirmació tan progressista me la va dir fa poc aquesta  veïna de la ciutat. Des d’aleshores que n’estic més segur que tenia raó, per molt que em pesessin. Penses i penses sense parar, et passes tota una setmana intentant demostrar que s’equivoca, que per alguna banda hi ha quelcom que es pot escapar… i l’únic que se’ns escapa és el simple fet de no veure les coses tal com són i deixar-se emportar per idealismes absurds on la realitat és fantàstica, genial, i la generació de l’apatia és en realitat la generació més treballadora de la història de la humanitat.

De què va la gent?

M’emancipo, sembla una bogeria, però bé, tant em fa… aquest és possiblement l’últim mes a casa dels meus pares, marxo de la comoditat que l’ampara de la familia ofereix per viure una nova experiència que m’ajudarà a seguir madurant. Marxo i encara no sé com m’ho faré per pagar el lloguer, el menjar, el consum d’energia i a més a més poder sortir algun dia. Però pels meus collons i els ovaris de la noia amb qui comparteixo una relació que ens emancipem.

Però aleshores ha de sorgir algun inconvenient, alguna nevada que paralitzi la nostra sortida com els avions de Barajas i els únics culpables són aquells que es pensen que som joves i, per tant, estúpits: Algunes persones més grans que nosaltres.

Tot anava correcte fins que un home ha hagut d’interposar-se entre la llogatera i nosaltres dient que dins les clàusules del contracte s’ha de pagar l’IBI (Impost sobre els Bens Immobiliaris)… De què collons va? Es pensa que per ser una parella jove no sabem que l’IBI l’ha de pagar el propietari del pis i no nosaltres? Quin benefici li comporta? A part d’això ha afegit clàusules mal escrites que ens fa parar bojos, com ara dir que estem obligats a passar l’IPREM perquè així ells poden desgrabar, quan en realitat el que estem obligats és a si passem l’IPREM, declarar-lo. Una altra persona gran que es pensa que ens mamem el dit és una empresaria que preten rebaixar 350 euros el que cobra la meva parella en negre només per fer-li un cotnracte que fa més de sis anys que li hauria d’haver fet… ‘és un favor que t’estic fent!’ li respon, aquesta dona el que es mereix és una bonica denúncia per estafar als treballadors i a la seguretat social.

I coses així són les que et fan adonar que algunes persones es creuen que som imbécils pel simple fet de ser més joves, que no tenim nocions bàsiques de com és la vida i que mai hem fet economía… els joves potser no tenim valors, però algunes persones de generacions anteriors a la nostra encara en té menys. Si hom encara pensa que no existeixen persones dolentes… s’ho hauria de fer mirar. La societat és cada cop més individualista, egoísta i esta malalta per un virus al que es pot anomenar sense cap mena de dubte capitalisme neoliberal ranci.

Que ens pot portar els ’10

Els anys ’00 ens han portat un canvi en el món i en el nostre entorn més pròxim. Repasada ràpida, especulacons després:

- Internacional: 11-S, 11-M, 7-J. Tres atemptats que ens porten a una por col·lectiva a morir pels terroristes. Canvi de la partició del món, els dolents ja no són els comunistes, sinò els terroristes islàmics. Crisi global del capitalisme que requereix la uniò dels països per veure com s’afronta. Explosió de les xarxes socials via internet.

- Nacional: canvi de govern a causa de la mobilització dels votants i no tant per la campanya. Aprovació del matrimoni entre homosexuals. Aprovació d’una llei de la memoria històrica i la llei de l’avortament. En cert manera, la disminució del poder de l’esglèsia en la política. La proliferació de l’anomenada Telebasura. La consolideració del futbol com a entreteniment de les masses. Reformes de la majoria dels estatuts autonòmics. Aplicació del pla de bolonya, aprofitant el fet, reformulació del sistema educatiu superior.

- Catalunya: Final del mandat de CIU. Reforma dels estatuts, consecució d’un nou sitema de finançament. Simulacres de referendums. Quasi desaparició del rock català i sorgiment d’una corrent indie-pop (si es pot anomenar aixi a Antònia Font, Manel, …). Arribada de l’AVE a Barcelona.

- Barcelona: Culminació de la transformació de la Barcelona obrera i burgesa a la Barcelona capital del món, amb el desembarcament massiu de turistes disposats a deixar-se els diners en alcohol i entrades a discoteques… però que els dirigents sempre han volgut que fos turisme de qualitat com el que va a Paris o Nova York.

Que passarà???

- Internacional: Creixerà el temor entre la població a causa de petits atemptats produïts (curiosament) cada un cert temps, això portarà als països occidentals a adoptar estats de sobreprotecció on tot estarà completament controlat. Xina per fi sortirà de la seva cova i s’aliarà amb Rússia per tal de poder acabar amb l’imperi d’Europa… el que no saben aquests dos gegants és que Europa estarà endeutada a causa de les despeses en seguretat nacional i hauran de ser Rússia i Xina els que ho paguin mentre als EUA es partiran de riure.

- Nacional i Catalunya: No s’aprovarà l’estatut de Catalunya, el PP guanyarà les eleccions, però hi haurà un fort ascens dels regionalistes i independentistes catalans a causa del malestar provocat per la decisió del tribunal suprem. Això suposarà una tensió entre Catalunya encara més gran de la que ens diuen que hi ha. Els mitjans faran la seva gran funció manipuladora amb més reportatges sobre la desprotecció del castellà a Catalunya, etc. Al final, quan els rusos entrin a per Galicia a Espanya, hi haurà un alçament a Vic amb Laporta al capdavant (en aparences) contra l’opressió de l’estat espanyol. Aleshores els fatxes dels collons intentaran defensar la seva preciosa capital (Burgos, es clar) amb front oberts tan a l’est com a l’oest com al Sur, ja que els republicans veuen la seva salvació.

- Barcelona: Seguirà al seu rotllo passant de tot extasiada pels èxits d’un equip de futbol privat i entretinguda pel seu estimadíssim turisme de qualitat.

En fi… una paranoia per començar la dècada. Espero que tingueu un bon 2010, o si més no, tranquil….

Del mite al logos, del logos a la doxa.

PER QUÈ ES DIU QUE LA FILOSOFIA NO SERVEIX PER A RES?

La pregunta té mala llet, però també és producte del que des de fa un temps es dóna en la nostra cultura occidental, el final de l’imperialisme del logos per donar pas a la democràtica-liberal doxa. Igual que fa milers d’anys els grecs i altres cultures van començar a passar d’utilitzar el mite com a explicació i fonament de la naturalesa a utilitzar la raó, la ciència, la reflexió i la observació; actualment els valors de la raó s’estan perdent, per quina causa?

Una de les grans causes que es sol utilitzar com a explicació i fonament de l’aparició del relativisme actual és la segona guerra mundial i les dues bombes nuclears. Si la raó ens ha fet capaços d’això, per què confiem en ella? Si el progrés científic ens porta a l’autodestrucció, no serà que no és tan positiu? Segons sembla l’època de les grans filosofies que fonamentaven la ciència s’ha acabat, ja que s’ha vist que el coneixement del logos ens porta a ser iguals que les societats mítiques però amb armament més potent.

Una de les altres causes és la partició del saber en branques que alhora es parteixen en branques, que són partides per altres branques… aquest canvi de la concepció del saber, on hi ha més especialització en un camp sense molta necessitat de saber d’una altra branca, ens ha fet progressar, però a canvi de què? De perdre una visió global del que es fa, partint els discursos i afavorint l’aparició d’opinions molt diverses. Si quan un parla de física en general, ja hi ha divisió entre clàssics i quàntics, imagineu en les diferents branques de la física! Hi ha objectivitat en certs fonaments de la ciencia, però això no vol dir que ara mateix tota la comunitat científica estigui d’acord amb quins són els mètodes per a obtenir el coneixement de la naturalesa. La llàstima és que abans potser es podia parlar d’empiristes i racionals, però, tal com he dit, la multiplicació de branques del saber fa multiplicar els discursos diferents i sense necessitat de que tinguin un sentit amb els altres discursos, ja que per aquella investigació ja va bé pensar en d’una manera i no d’una altra.

La tercera causa és el capitalisme i el liberalisme democràtic. Aquest dos sistemes que lliguen tan a la perfecció, basen la seva potencia en el canvi, en la versatilitat, i en crear discussions sota una disfressa de valors necessaris per a l’home com són la lliure associació, la llibertat d’expressió, la propietat privada i la lliure circulació. I és sobre aquest entorn on giren els debats, on el que acabarà tenint la raò serà aquell que millor s’hagi expressat.

El sofista Gorgies estaria la mar de content amb el panorama que tenim per endevant, finalment ell ha guanyat a Sòcrates, finalment la doxa ha enderrocat al logos.

L’Hedonisme egoísta

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

Ha acabat la història?

Bé, després d’un breu o llarg perióde de pausa per exàmens de recuperació (aprofitant que amb la licenciatura encara seran possibles i em permeten perdre el final de l’estiu…) intentaré exposar la qüestió que més m’ha interessat. Prego als historiadors que provin de ser el màxim de benevolents amb mi, en cap moment m’estic carregant la seva feina…

<<No future>>

A partir d’aquesta afirmació en un principi nihilista i sense cap mena de rerefons podem arribar a respondre a la qüestió sense gaire por. Però abans millor exposar d’on surt la idea del final de la història i com al llarg del temps s’ha anat interpretant.

Tot sorgeix d’un tal Hegel, que creia que al trencar-se la relació dialectal dels events (on A és superat per B, com per exemple l’edat de pedre és superada per la de coure) s’assoliria el final de la història, ja que el progrés hauria arribat a últim terme i la humanitat assoliria per fi la perfecció (idea que ve donada per tota la metafísica grega i, sobretot, de Plató i Plotino). Per Hegel el final de la historia havia arribat amb l’entrada de Napoleó a Alemanya, ja que això significava l’arribada dels valors il·lustrats. Partint de la dialectica hegeliana Marx va idear el marxisme, on les relacions dialectals no eren tant de progrés si no més bé de lluita entre classes. Això ja ho sabem tots, com tambe sabem que per Marx el final de la història acabaria amb el marxisme, ja que no hi haurien classes i per tant ja no hi haurien lluites. Més tard va aparèixer un tal Kojève, pensador francés, que veia que el final de la història era el triomf de la revolució russa. Aquesta visió esta. evidentment, influenciada pel marxisme. D’altra banda hi ha Fukuyama. Aquest, pensador americà, va veure el final de la història en la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per afirmar això es basava en el fet que s’establia un nou ordre mundial on ja no h havia la dialectica entre capitalisme i comunisme, sinò que el capitalisme havia triumfat arreu del món (exceptuant Cuba, China, Vietnam…).

Anem més enllà i situem-nos en l’actualitat. Parlem de l’ocàs del futur. Actualment no hi ha cap sensació de que les coses puguin canviar, mirem el futur i la major part de la societat es veu igual que ara, potser amb una casa més gran, fills i cotxe nou, però sense que hi hagi cap canvi radical en la seva existència. Hem perdut l’ideal revolucionari perque ja no veiem història possible, el futur ha mort en mans del capitalisme i l’apatia general de la societat. I si ha mort el futur, com podem afirmar l’existència de la història? No hi ha història en termes marxistes ni hegelians, ja que no hi ha moviment cap al progrés de la humanitat, sols hi ha progrés tecnològic i, apurant molt, científic… potser l’últim gran event històric va ser l’atac de l’11-s a EUA, però això tampoc sembla haver canviat les coses.

Tot segueix igual i som pocs els que tenim la falsa esperança de creure que algun dia passarà quelcom que canviarà la concepció del món. El lema punk dels ’80 ja deien que no hi havia futur, però aquesta afirmació actualment va molt més enllà, el <<no future>> significa també el final de la història com fins ara s’entenia. Ara la història futura no sembla tenir entrada en les nostres imaginacions més enllà de voler ser conegut i famós dins de l’historicisme.

El ser anónimo

Ja tornem a estar en època d’exàmens, l’únic moment del curs en que la major part dels estudiants treballem de valent. Així que aquest mes de Gener es presenta poc productiu pel que fa a les actualitzacions.

La ciudad postmoderna, el capitalismo más radical y su democracia liberal ha sido el trampolín que ha llevado a la sociedad a una crisis de valores alimentada por otras crisis, como la de la ciencia, el cambio geopolítico o la pérdida de noción del término arte. En estos ámbitos donde el ser moderno podía hacer manifiesto de sus problemas ahora se han perdido, se ha quedado en un espacio vacío en el cual le es imposible criticar el sistema sin acabar formando parte de él.

El ser anónimo es como aquel sábado por la tarde, ese día de la semana que la resaca de toda la historia vivida solo te invita a sentarte al sofá y no moverte de allí por mucho que te duela la espalda. Es esa espina clavada al sistema que cuando se mueve duele más que cualquier acto político. El ser anónimo juega con su anonimato para actuar contra aquello que la hace mostrarse impotente ante el poder, sabe que no hay nada que hacer y que enfrentarse al sufrimiento es el acto capaz de hacerle alzar del sofá y gritarle a todo el mundo como le duele la espalda. Esa es su fuerza y eso es lo que más teme el poder, porque no puede controlarlo.

Solo cuando el ser anónimo actúa el poder tiembla. La fuerza apolítica, ingobernable y destructiva del anonimato ataca el capitalismo buscando lo contrario que él, el ser no siendo marca. Quizás sea por eso que a algunos les gusta la ciudad, ya que escondidos en su sufrimiento pueden encararse a aquello que en público no puede.

Todos mirando al suelo, incapaces de mirar a la vida

Basat en el pensament i les classes de ‘Pensament i crisis’ impartides pel professor Santiago Lopez Petit a la UB.

Democracia

Fa temps que em plantejo quins son els problemes de la democracia, si relament es el menys dolent de tots els sistemes politics possibles o si la proposta de la republica de Plato és mes bona. Anem per parts perque en unes poques linies m’he plantejat tres qüestions diferents, que estan estretament lligades.

Començare per dir que la nostra democracia és mes aviat un sistema liberal que s’ha anat democratitzant, aixo vol di que realment no estem en una democracia i que per tant tots els problemes politics no son tant per culpa de la democracia sino pel liberalisme. El liberalisme es basa (es podria dir) es basa en la maxima ‘lo millor per al poble’, quan en canvi la democracia el que intenta és un autogovern del poble. El liberalisme es una lectura capitalista de la republica platonica. Un cop aclarit aixó, es pot dir que el problema és el sistema liberal-democratic i que és aquest el que esta en crisis, i no tant la democracia.

Però, que passa? Es pot aplicar una altra democracia? És molt dificil. M’explico, en societats petites la democracia assamblearia o una democracia socialista és completament factible, però immersos en el capitalisme,vivint en grans ciutats, en la democracia dels partits, la democracia d’escollir el millor, és fa difícil canviar la cultura dels habitants. Durant el renaixement es van fer relats i escrits sobre les ciutats ideals, i començaven per dir que una ciutat no podia ser molt gran perque aleshores es fa molt complicat governar-la democraticament, és un argument completament logic, com més gent, més pluralitat i més complicat és poder posar-se d’acord.

Rosseau deia que la democracia era de tots els sistemes de govern el menys dolent, jo m’atreviria a dir que encara no hem vist funcionar la democracia com a tal enlloc, ja que no hi ha cap possibilitat d’aplicar-la purament. El comunisme de Cuba era democràtic, les comunes també… el que ens passa es que des de ben petits ens diuen una i una altra vegada que sols existeix una democràcia i és la nostra.

Em sembla una aberració de la llibertat d’expressió que la nostra constitucio i la de qualsevol que parteixi dels drets humans tingui com a un dels punts claus i necessaris el dret a la propietat privada. Aquest dret és unic i exclusivament liberal-capitalista, una demostracio mes de com és el nostre sistema de govern. I és aberrant perqué la constitucio pot arribar a acceptar la supressió de  l’estat pero no la supressio del dret a la propietat privada.

I sobre la Republica de Plató com a sistema de govern perfecte, sols reafirmare allo dit més amunt, és un sistema liberal. El poder en mans d’una elit intel·lectual, no seria mala idea, però qui decideix qui és l’elit i qui no? M’haure de llegir la republica de nou.

Em considerava antidemocràtic, ara penso que el problema esta en un altre lloc, en el liberalisme que com si un tumor maligne es tractes, ha acabat amb allo que feia lloable la democràcia per enterrar-la en la historia.

Combat filosofic: 2n assalt?

En un intent desesperat per poder posar a prova les nostres capacitats intel·lectuals i retoriques, l’arqueoleg glamuros i un servidor hem fet un segon assalt. Pero aquest cop no es tracta de fer preguntes i respondre-les, si no de fer un microtext sobre un tema concret i alhora obert a qualsevol lectura: La condició humana al segle XXI, una radiografia de la societat.

Passem a veure qui ha dit que!

Arqueoleg glamuros

Com definir la societat actual? Quina tasca més desmesurada!! En tot cas, com a marxista, jo penso que l’economia és la base i la clau estructural que condiciona tot tipus de relacions socials, així doncs en primer lloc, donem un cop d’ull a la nostre economia.

La crisi que estem vivint actualment és una conseqüència més de la salvatge globalització que ha deslocalitzat tota la producció industrial al 3r mon, convertit així als països en procés de desenvolupament en el proletariat mundial i al primer món en una massa de consumidors.

Al primer món no es necessita ma d’obra: no tenim producció industrial i la tecnologia substitueix cada cop més la força de treball. Tan sols ens cal gent que compri compulsivament coses que en absolut necessita per sobreviure.

I com som mers consumidors, i Marx ja va dir en el seu moment que el consum és un procés individual, el sistema econòmic s’encarrega d’eliminar tota forma de col·letcivitat i potenciar l’individualisme egòlatra fins a extrems insospitats, fet que es manifesta de diferents formes, com pot ser: La tecnologia al servei de la alienació individual (ordinadors, televisions, vibradors… ), la destrucció de tota consciència de classe, i oblit de tota reivindicació salarial i obrera amb l’absorció dels sindicats per part del sistema, o bé la progressiva privatització del Estat del Benestar; a Unió Europea està servint d’ariet contra tot requisi de socialdemocràcia del nostre sistema, emprant el parlament europeu com una cambra al servei dels lobbys empresarials.

Occident s’ha convertit en una massa de persones aïllades i desconfiades entre si, al sistema capitalista no li interessa que siguem capaços de crear moviments col·lectius que permetin compartir o intercanviar productes, cosa que disminuiria la taxa de consum individual (un cas clar seria la lluita de les multinacionals contra Emule).

Mentre que al 3r món passa al contrari: milers de persones explotades laboralment, amb treball infantil, jornades infernals i uns salaris míseres que amb prou feines donen per sobreviure. L’exemple més brutal serien les “maquiles” , fàbriques situades en zones frontereres, sense cap control estatal ni llei, on es permet TOT: contaminació salvatge, que els treballadors amb prou feines dormin 4 hores, maltractes físics… Però clar, no oblidem en cap cas que nosaltres podríem comprar roba barata si no fos perquè qui l’ha cosit ha cobrat 1$ al més!

Com a conclusió d’aquest escrit proposo evidenciar que al s.XXI ha arribat al extrem màxim la dislocació entre producció i consum iniciada tímidament a l’edat del Bronze: Si els homes i dones que vivien al segon mil·lenni abans de Crist, començaren a diversificar espais especialitzats dins les seves cabanes per a cada fase econòmica, avui veiem com això s’ha traduït a nivell planetari: uns continents es dediquen a crear les mercaderies que uns altres consumiran.

 

Conjunt buit

Aquesta es la història d’una roda, una roda que fa anys va començar a girar i fins ara no ha parat. Temps enrere la van anomenar “wille” (voluntat), ara es podria ben be posar-li un nom exacte: Capitalisme.

Molts han intentat aturar-la, posant pals entre els seus radis o posant rocs cada cop mes grans al seu pas, però no! ella segueix impunement el seu camí, absorveix els seus oponents i els fa girar fins a marejar-los. Quina pot ser la manera d’aturar-la?

Tal com he expresat, tot intent de fer parar la roda del capitalisme acaba formant part d’ell, qualsevol moviment antisistema ho es quan afloreix però al cap de breus instants, pam! cagada! ja forma part del sistema! Intentes en cada instant de la teva vida en ser diferent en pensar diferent, en argumentar a partir del no saber, creant nous llenguatges metaforics i al final te n’adones que tot segueix igual. El no-res omple cada espai de la ment de les persones que ens envolten, pocs pensen, i per desgracia mai seran escoltats… i no perque callin, sino perque els demes no volen sentir ni una sola paraula.

Crisis, ara resulta que estem en crisis! L’esser huma porta dins una crisis existencial des de que va veure que la seva feina no tenia un resultat factible. Un petit agricultor treballara la terra i veura el fruit de la seva feina, i potser nomes amb aixo ja es sentira satisfet. Un obrer no veu mai el resultat de la industria on treballa com a propi. Som animals egoistes i territorials, volem veure la nostra obra i sentir-la com a propia… pero aixo no passa i per aixo intentem omplir aquest buit “espiritual” amb un consumisme radical.

Tot aixo a que venia? A si, com parar la roda… no fent res. La inaccio pot ser la unica manera de no alimentar-la. Quan vas en bici i no tens frens, deixes de padalejar. Si cada intent per parar el capitalisme, el fa correr mes; perque no el deixem fer? El capitalisme pot esfondrar-se per si sol, cada critica el fa mes fort, ja que la refuta per alçar-se victorios davant els seus opositors.

Sempre he criticat l’apatia de les persones, incapaces de matar la mosca torracollons que no els deixa fer la migdiada… ara me n’adono que aquesta apatia es, potser, el terreny pla que fa parar la roda. Per acabar, afegir que el capitalisme som nosaltres i nosaltres el fem ser.

Alternatives al capitalisme

Ahir va ser una nit de llargues converses sobre el futur de la humanitat, o el que pugui passar si la crisis que ens venen els mitjans realment existeix i es produeix… Amb una clarividència alcoholitzada vaig pensar dues alternatives al capitalisme, una semblant al comunisme i el hippisme dels 60 (ho haig de reconèixer) i l’altre més pròxima a un nihilisme compulsiu.

Alternativa hippy-guay: Seguint el que vaig dir d’Epicur, des de fa molts anys s’hem passa pel cap una vegada i una altre poder portar a terme un altre jardi, amb els matissos que se’ns passés pel cap fer. Seria una comuna on l’autarquia permetria viure lliurement de la resta de la humanitat… fins que ens vinguessin i ens diguessin que aquells terrenys son de no se qui i que els mossos estan preparats per fer-nos fora.

Alternativa destroyer: No fer res per mitigar els efectes del canvi climatic i destruir-nos massivament sense deixar ni un sol humà sobre la Terra. Fariem un favor a la naturalesa i ens fariem un favor a naltros mateixos.

jo soc partidari de la primera els dies que estic una mica content (pocs) i de la segona cada cop que miro les noticies o llegeixo el diari (cada dia)

Algu te una proposta millor?