Entre avui i demà portaré dos anys fora de casa els meus pares. Potser va essent hora de fer una valoració de com vaig arribar al pis, el que ha passat i deixa’t de passar i si realment era el moment de fer-ho. Preocupació aquesta última que potser és una de les tantes coses que em ronden pel cap i no em deixen adormir-me del tot tranquil.

2 anys… Quantes coses poden passar amb aquest temps! En el meu cas masses… aprendre a conviure, a estalviar, a calcular despeses, a racionalitzar el menjar, a aguantar els veïns, a dormir sol, a sobreviure, a fer-se responsable de les coses de la casa… aprendre sense parar.
Tot va començar a finals de l’any 2009 quan entre quatre amics, dues parelles, vam decidir cercar un pis on poder conviure. Al final d’entre les moltes opcions, algunes cares, d’altres horribles, algunes massa petites, vam trobar un pis prou agradable si es feien unes quantes reformes d’aspecte i es netejava a fons. Durant tres mesos la llogatera ens va deixar anar fent feina sense pagar res de res, ja que creia que era del tot injust pagar una cosa que no s’aprofita pel que està pensat, cosa a agrair. Durant aquest procés una de les parelles, per qüestions que ara no ens van ni ens venen, va decidir no venir. Així va ser com la meva parella i jo vam entrar un Febrer de 2010 a un pis de 50 metres quadrats amb algunes habitacions encara per acabar d’arreglar.

Per tal de fer front al lloguer i les despeses vam estar cercant un company de pis. Fer front al lloguer per part meva, tot s’ha de dir, ja que si haguéssim sigut els quatre ho veia clar marxar de casa mons pares, però amb la feina que tenia poca cosa em quedava per acabar el mes sent dos. Al final una amiga del teatre va venir amb nosaltres.

Durant uns sis mesos tot era perfecte, les coses anaven funcionant bé. La convivència dels tres, quatre quan venia la parella de la companya de pis, era agradable i semblava que allò seria la tònica durant el temps que fos. Però al cap d’un temps la nostra companya va marxar, cosa que va iniciar un procés d’haver d’anar gastant els estalvis per tal d’acabar el mes. Tot i així, nosaltres dos continuàvem endavant.

Al cap d’uns mesos va entrar una nova companya de pis i la convivència va començar a decaure. La meva parella es va veure saturada perquè duia quasi totes les feines de la casa… saturació que ara comprenc completament, aleshores era massa egoista per intentar-ho fer. Així va ser quan cap al Juny la meva parella i jo ho vam deixar, tampoc entrarem en el com ni el perquè, i malgrat que vaig ser jo qui havia de marxar, va ser ella… cosa molt lletja per part meva també.

Durant els set mesos que han passat des d’aleshores he aprés realment tot el que deia a l’inici, sobretot la paraula sobreviure. Viure amb uns 300 euros fixos al mes pagant 250 de lloguer s’ha convertit en el meu petit infern, les feines puntuals alimenten de cop el meu compte corrent donant un oxigen, un mer miratge al cap de dos mesos…

Aleshores es quan me’n vaig a dormir i les preguntes comencen a colpejar les hores de son. Estava preparat per emancipar-me? Per què si ara puc estar amb una companya de pis només, insistia a la meva ex-parella a cercar una tercera persona? Com puc arribar a final de mes? Quan podré comprar alguna cosa de carn i deixar de fer una alimentació, equilibrada això si, vegetariana? Com puc acabar una carrera si el que més necessito és treballar? De debò vull treballar en quelcom que no m’agrada només per seguir vivint lluny de mons pares? No puc, ja ho dic ara.

L’orgull no em permet tornar, però cada cop tinc més clar que aquesta ha sigut una de les pitjors decisions de la meva vida… tal com està el panorama encara me n’alegro de poder tenir feina.

Malgrat semblar mentida avui en dia encara existeixen ben candents els valors de la societat patriarcal. L’homofòbia i el masclisme segueixen tenint un pes important entre les persones, no només les grans, sinó, i encara més greu, també les més joves. Què ha fallat?

El partiarcat que s’origina entre el Mesolític i el Neolítict i que dóna preferència a l’home per damunt de la dona, ha regit les societats occidentals. Durant molts segles mitja població mundial, aproximadament, s’ha deixat de banda considerant-la inferior i uns éssers que s’han de protegir al ser el sexe dèbil. La dona ha lluitat durant els darrers segles per tal d’aconseguir unes llibertats que eren del tot lògiques… Simone de Beauvoir, Lou Andreas-Salomé, Hannah Arendth… i moltes pensadores del segle passat van treballar per tal de fer realitat aquest objectiu, fer adonar a la cultura occidental que no hi ha diferències entre les persones en els aspectes legals i de llibertat.

Sembla ser que durant un petit període de temps gairebé una generació sencera ho va comprendre, les persones que ara tenen entre els 35 i els 50 anys, però això és un mer miratge. Com a exemple que les generacions posteriors no han millorat ni seguit aquest aspecte recordo sempre la frase de la meva professora de francès de la ESO: No arribo a entendre com podeu creure que marica és un insult. Ja que cal recordar que no només a les dones ha afectat el patriarcat, sinó també als homosexuals al considerar-se que la seva elecció sexual va en contra dels seus fonaments (sobretot el lesbianisme).

Un miratge… fa relativament poc a la ja desapareguda Televisió de L’Hospitalet es feia una entrevista amb la persona que porta la Oficina de la Dona de la citada ciutat. Deia preocupada que les noies més joves consideren del tot normal el control que rebien de les seves parelles, ja fos tenint la contrasenya del seu correu electrònic, llegint els sms, entrant al facebook… o fins i tot considerant normal del tot que no pugui sortir si no és amb ell al seu costat. Algunes persones treuen de dins llavors el seu racisme i diuen que això sols passa en els immigrants, mentida. De poc ha servit la feina de les feministes del segle passat.

I què hi podem fer nosaltres? No en tinc ni idea. Suposo que el pas més senzill que podem dur a terme és, en el cas de tenir descendència, intentar no inculcar cap dels valors d’aquest tipus de societat, a més d’establir relacions de paritat amb les nostres parelles. Aprofitar si s’està en un entorn d’ensenyança, ja sigui a l’escola o en l’espai del lleure, per parlar amb els infants i provar de fer entendre els mals que ens han fet aquests valors, sobretot a les dones.

Fa dies que abans d’entrar en fase REM, entro en fase de reflexió… la llàstima és que pel matí només recordo algun que altre somni però mai el que havia pensat just abans d’adormir-me, cosa que em molesta perquè si tingués un llum a la tauleta de nit podria escriure-ho ràpidament al meu bloc de notes. Tot i així, sempre hi ha un tema estrella, l’evasió i la seva necessitat o no.

Tenint en compte com se’ns planteja la vida en general, on semblava que els progressos que ens havien de dur la felicitat o almenys la tranquil·litat, sols ens fa estar cada cop més nerviosos, ja sigui pels diners, per poder ser acceptats socialment o per poder fer tot allò que desitjaríem; sembla ser necessària la recerca de quelcom que ens permeti fugir de la realitat momentàniament. Drogues, cultura, naturalesa… tal com una pel·lícula de’n Woody Allen on la protagonista va sessió rere sessió a veure el mateix film per evadir-se dels seus problemes, les persones creiem que qualsevol cosa pot ser perfecte, només cal trobar-la. Però, fins a quin punt no és un error ser conscient d’això? Per què ens autoenganyem i volem apartar la mirada del que al cap i a la fi és la nostra experiència?

És clar que la evasió té coses positives, poder desconnectar durant uns instants del tedi de la quotidianitat ens permet refrescar-nos, ens permet trobar espais de creativitat i fins i tot de relaxació. Quan hom està davant d’un paisatge que el deixa sense paraules, gaudeix en silenci d’una sensació de difícil descripció, quan un està embriagat perd la noció del temps i sembla que la ment no pugui parar de crear, quan s’està fent allò que més t’agrada les preocupacions desapareixen en pro de la diversió, quan somies mai vols sentir el despertador sonar… Però el problema comença quan d’això s’abusa.

Poc a poc els motius de la teva vida semblen dirigir-se a dependre únicament de l’evasió, la realitat et resulta cada cop menys interessant i sols esperes qualsevol excusa per tal de fer allò que millor et senta. Lentament caus en una espiral de negativisme cap al que és i de desig cap al que saps que no és. T’embriagues per poder somiar, ajuntes qualsevol activitat amb el que penses que t’aporta el bé, ja no tens cap mena d’esperit crític i comences a viure en un altre món completament imaginari on les responsabilitats ja no importen, on les relacions personals no importen, on només consideres important allò que et torna com un fantasma. I no només parlo de les drogues… ens tornem uns yonkis del que calgui: Internet, televisió, treball, música, menjar… Bonica arma de doble fil la evasió!

Després de més d’un any deixant el bloc en coma pel benefici de Rupcultura, he decidit tornar allà on va començar la meva experiència dins del món d’escriure a Internet. I quina època millor per fer-ho que a l’inici d’un 2012 que no serà la fi del món però si la possible fi de l’estat del benestar a Espanya?

Estimat 2012,

Aquest últim any ha variat molt la meva vida, cosa que m’ha portat a madurar considerablement en certs aspectes, i a continuar sent un irresponsable en d’altres. Els projectes s’han anat acumulant i creixent a mesura que el passat 2011 avançava. Alguns amb un final feliç, d’altres encara en procés i uns quants de manera desastrosa. Teatre, música, associacions varies, carrera, blocs, feina, 15-M… Masses coses, massa difícil ha sigut escollir prioritats. Però això són valoracions personals que m’han de dur a ser més prudent a la hora d’actuar i d’escollir nous camins als quals emmerdar-me.

Ara toca pensar en el futur que ens planteges, cosa bastant negre la veritat.

En el pla personal, millor no pensar-hi… sobreviure.
En el pla social, millor no pensar-hi… esperar.
En el pla polític, millor no pensar-hi… desencant.
En el pla internacional, millor no pensar-hi… temor.
En el pla creatiu, millor no pensar-hi… decadència.

Però, malgrat que l’esperança s’esvaeix com el fum en el blau cel, aquí estaré, de retorn al meu bloc per tal de plasmar pensaments, històries, experiències, opinions. Tot allò que cregui convenient.

Ha arribat el moment de tornar a fer que aquest conjunt buit s’ompli.

No calen afegir més paraules, ni més discursos, ni res de res… esperar… sols esperar que un bon dia tots els que confíen en el canvi real, en la possibilitat de trobar una fòrmula que faci alçar la boira ben lluny, cap a aquell Déu que adoren els gobernants il·lusament, es tornin a unir com el segle passat per dir que ja n’hi ha prou. Però això no és més que un mer miratge del gel en suspensió que fa l’ambient irrespirable.

Potser caldrà emigrar cap a les muntanyes, veure el panorama des de d’alt, compendre que cal una reflexió profunda del que està passant i adonar-s’en que…

- Tot s’ha acabat.- Ens deiem entristits mentre el mar de boira conservadora arribava també fins a nosaltres.

Estem a la jornada de reflexió prèvia a les eleccions de demà i segueixo dubtant com mai ho havia fet fins ara davant d’aquest fet. I de què dubto? Doncs sobre qui elegir com a representant meu. Des de sempre havia votat nul per què no em sentia identificat amb cap partit polític, però aquest cop és diferent, he seguit la campanya quasi cada dia a partir de les noticies de TV-CiU, el debat, les entrevistes a Àgora que m’interessaven… i estic fet un lio.

Per una banda hi ha la possibilitat de votar a ICV, que semblen la força més transparent i més propera als meus desitjos de no perdre l’estat de benestar ni fer avançar més la dreta. Però també penso que si m’interessa és gràcies a Joan Herrera, que ha fet una campanya realment interessant i que té unaatòria molt bona, a part d’una àmplia experiència en defensar en minoria a Madrid el que creia més convenient pels seus votants. Però no m’agrada pensar que justament ara que es pot donar una lliçó a la classe política elegint la CORI, desaprofiti la situació.

Si, dubto entre frenar la dreta fent un ús responsable del vot o desautoritzar el poder amb humor. Sóc l’únic en aquesta situació? No ho crec… estic acollonit pel que pugui passar demà. Si PxC i SCI aconsegueixen alguna cosa, no sé com pot acabar Catalunya… però també m’agrada imaginar com seria veure a Carmen de Mairena al Parlament. Si tots els votants descontents es posesin d’acord i anéssim a les urnes en massa a escollir la CORI o algun partit minoritari, el cop seria molt gran cap als convergents i socialistes.

No sé… no sé què farè… demà quan estigui davant de totes les paperetes deixaré que el meu instint em guíi. Potser decideixo que a ICV la podré votar a les municipals i que la CORI només ho podré fer un cop a la vida…

La qúestió, no obstant, no és aquesta. Les campanyes electorals basades en mítings són una farsa, un espectacle per als de casa, on es parla molt i no es convenç a ningú. És a dir, que són completament inútils i a sobre tenen molt més ressò mediàtic als mitjans que qualsevol debat. I el pitjor de tot és que gran part d’aquests actes estan subvencionats amb els nostres diners, quan a la majoria de la població no els interessa gens ni mica. Els mitings són un robatori consentit.

Per altra banda tenim els debats, com el d’ahir de TV3. És aquí on es veu per on aniran els trets, quins són els polítics més ben preparats i quins repeteixen constantment el mateix. Cocnlusió del debat d’ahir: CiU pot pactar amb PP i ERC, ICV pot pactar amb PSC o ERC, PSC diu que governarà sol, C’s vol pactar amb tot déu, el PP té la pitjor política que he vist en la mevca vida, en Joan Herrera és el qui vaig veure millor orador, el Montilla estava molt nerviós però cap al final va deixar anar una gran perla (Ara CiU i PP es barallen però acabaran pactant), Puigcercòs repetia tota l’estona el mateix (el pacte fiscal, Espanaya ens roba), el Mas parlava amb una gran seguretat que guanyarà i evitava qualsevol pregunta compromesa i el Ribera va mostrar-se moderat fins que va sortir el tema de la llengua.

Com a votant a favor del vot nul em sentia molt interessat per escoltar que proposaven i com es tiraven ganivetades a tort i dret. Curiós que els partits minoritaris eren els més atacats (PP amb l’economía, C’s amb la llengua i ICV amb les infraestructures), era com si els majoritaris tinguessin por de perdre vots cap a una banda i altra, mentre ERC sols rebia crítiques del PP. Una cosa que es va repetir des dels partits del Tripartit era clara i lògica: No es poden augmentar les ajudes i mantenir l’estat del benestar (si és que existeix) abaixant els impostos.

Total, que amb dues hores de debat vaig escoltar i valorar molt més els polítics que ens han de governar que no pas veient les notícies sobre els mítings que es fan dia rere dia. Més debats i menys actes per pujar l’autoestima dels caps de llista.

LA INMIGRACIÓN NOS INDUCE AL RACISMO

Hace cerca de mes, un compañero mío de partido fué juzgado injustamente por incitar al odio racial sólo por repartir unos panfletos durante la última campaña municipal donde demostraba que el aumento de la delincuencia era causado por la inmigración.

Como máxima representante del Partido Popular de Cataluña tengo la obligación de defenderlo de tales injurias. Claro que mi compañero tenía completa razón, la inmigración es la causante de gran parte de los males de nuestra sociedad, ellos se llevan la mayor parte de ayudas del gobierno socialista, los pisos de protección oficial se los dan a ellos antes de a cualquier joven español, los carteristas, las prostitutas, las mafias violentas son todas extranjeras. Cuando te paseas por las Ramblas de Barcelona solo se ven árabes y gitanos robando a los pobres turistas, el Raval es peligroso des de que llegaron en ola todos esos extranjeros, antes no había ningún tipo de problemática.

No es que seamos racistas, es que son ellos los que nos llevan a pensar así, los hechos lo demuestran, si en los institutos se forman ghettos es por ellos, si hay violencia en la calle es por las bandas latinas, la violencia de género es por ellos, la alta tasa de paro es por su culpa, la congestión de la seguridad social es por ellos… Vienen solo a por los papeles para aprovecharse de los derechos de poder ser español, mientras los que somos realmente de aquí vemos que se recortan los nuestros. Por todo eso no nos gustan los inmigrantes, si no son queridos, que no vengan o que se vayan, pero que dejen de sangrar nuestra pobre España.

Esto es culpa del gobierno socialista que ha corrompido el sistema judicial llevándolo a acusar a las personas equivocadas, los verdaderos españoles que dicen las cosas tal como son.

Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP Cataluña.

- Defensa uns valors que estan en decriment, com la solidaritat, l’amor al prógim i la caritat.

Aquests valors estan en decadència, si d’acord, però no són únics i exclusius del catolicisme, de fet formen part de totes les religions majoritàries. Per altra banda, parlar de solidaritat té relació directe amb l’amor al prògim, que és un valor moral de sentit comú. Pel que fa a la caritat cristiana no arribo a entendre quina diferència hi ha amb la resta de caritats, la seva és millor? Però encara diria més, és innecessària en l’actualitat ja que la reinserció s’ha demostrat molt més efectiva que el donar diners als desafavorits, és molt millor per la societat el treball que fan ajuntaments i associacions ajudant a entrar al món laboral als sense sostre que continuar animant a aquests a no fer res.

- Dòna una espiritualitat positiva.

D’això extrec que és una necessitat humana creure en alguna cosa per evadir-se del món en el que viu. Això és la espiritualitat, l’evasió. Com a necessitat humana que és, és creació humana també, com a tal, és producte de la imaginació, per tant Dèu no existeix més enllà que dels nostres pensaments, no és cap entitat metafísica real, i qualsevol cosa pot donar-te espiritualitat. Una bona novel·la et pot transportar a qualsevol lloc, estar envoltat de gent gaudint d’un concert et fa sentir millor, anar a veure una obra de teatre i acabar sentint empatia per l’actor és espiritual… si ens posem a filar prim, moltes coses que fem ens aporten unes sensacions que els creients anomenen espiritualitat i ens fan sentir culpables de ser incapaços de veure-ho.

No senyors, veure com l’esglèsia catalana es gasta millons d’euros en fer venir un ric a sermonejar-nos sobre valors caducs mentre per una altra banda demana i coarta a petites entitats un lloguer per un espai que estava cedit desde feia dècades amb l’excusa que no ténen diners per remoledar la façana de la catedral de Barcelona no és espiritualitat, és enriquir-se i enriure’s de la voluntat del èsser humà, és aprofitar-se d’una necessitat… és fer el mateix que els especuladors, i això de moral en té poc.

Aquest dies ha estat notícia el fet que ZP no estarà present en tota la parafernàlia que es farà a la Sagrada Familia, suposo que perquè ja dòna per perdut el vot ultra-catòlic, i es reunirà amb el cap d’estat Benet XVI a l’aeroport just abans que aquest marxi. Ahir el senyor Sistach en una entrevista al Periòdico deia que era una falta d’educació cap a tots els ciutadants de l’estat espanyol, ja que la majoría són catòlics segons ell, i que no s’hauria de confondre els límits de l’estat laïc amb els del respecte cap a les institucions internacionals.

L’esglèsia ha tingut molt de poder sobre els estats al llarg de la història i creu que encara ara pot remenar les cireres. Som un estat laïc, i com a tal hauriem de seguir els pasos dels nostres veïns (França és molt creient, però manté sempre fermes les bases de la laïcitat). Això què vol dir? Doncs vol dir que l’esglèsia no pot atemorir els polítics obertmanet creients amenaçant-los amb l’extracomulgació, no pot amenaçar a tots els ciutadants amb l’infern per acceptar els matrimonis homosexuals i no pot rebre una alta subvenció per part de l’estat, en decriment de la cultura o l’educació. No pot ser que els col·legis concertats religiosos rebin majors subvencions que els que no ho són, això no forma part d’un estat laïc, sinò más aviat d’un estat cristià encobert.

Per cada llei que s’aprova que suposadament va en contra dels valors de l’esglèsia es crea un gran rebombori, en canvi quan es coarta la llibertat i la fraternitat de les persones, com ara els discursos misògins o la pederastia clerical, es fa un silenci absolut.

L’esglèsia ha d’acceptar que el seu paper com a protectora dels drets morals de l’estat ja no és vàlid en una societat suposadament lliure i il·lustrada… l’últim cop que vaig estar en una misa va ser per l’enterrament de l’àvia dels meus cosins i el discurs en contra del matrimoni homosexual que em va fer esgarrifar, que defensin els seus valors, però que no atemptin contra la laïcitat de l’estat!